dimecres, 25 d’abril de 2012

Retrobament

Feia més de 10 anys que no el veia i un dia ens vem creuar de forma casual. Dos petons, un què tal i una promesa de fer un cafè. La meva pell va reaccionar a la seva veu, estava gravada a la meva ment i em va recòrrer un pessigolleix per l'estomac indescriptible. Tot el desig dels anys enrera em va saccejar en poc segons.

El Facebook ens va fer de complice, ens va permetre tancar una trobada per dinar un dia que la feina dels dos ens ho permetia. Em vaig llevar nerviosa, una altra tecnologia, en aquest cas el what's app ens va mantenir conectats tot el matí.

Quan vaig sortir de la feina m’esperava al rebedor, els meus nervis van anar en augment, la complicitat va existir des del primer moment. Vem anar a dinar. Una taula amb vistes al mar i 12 anys per resumir. Però curiosament la confiança va ser total, era com si fes pocs dies que ens haguessim vist, i per sorpresa dels dos saltaven xispes. Una caricia suau a la galta per creure’m que el que vivia era real. Quan les nostres mans es creuaven, se m’eriçava la pell, les confidències van ser bilaterals, i rememorar el passat ens va fer recordar sensacions que ja tornaven a estar a flor de pell. Un passeig aprop del mar ens va portar a un primer petó que demanava permís. Però una mirada va ser suficient perquè els postres llabis es reexploressin, es retrobessin i perquè no importés res més. Les nostres pells sota una gruixuda capa de roba estaven enceses però no teniem més temps. El destí no permetia que l’intensitat augmentés.

Vem tornar a casa amb moto, tot el viatge les meves cames apretaven les seves, em tremolava la cama, una mica per nervis i una mica per la pròpia vibración de la moto i quan les pauses ho permetien la seva mà m’acaronava per calmar-me. M’encantava, imaginava la seva mà pujant lentament per la meva cama més amunt, fins on s’hauria delatat la meva exhitació.

Un comiat amb una promesa de tornar-nos a veure, ara ja sabent que la sensació del primer dia no va ser un viratge. I què va ser reciproc. La pell no oblida i les sensacions han sigut molt intenses.
Avui segur que tendré somnis humits amb un protagonista ben real.

3 comentaris:

  1. Riding a bike with you
    Guiar una moto pot provocar embriaguesa. Portar a algú que t'inspiri al darrere, encara més. És una sensació que recorda quan dos cossos estan junts i les pells es parlen sense necessitat de paraules.
    "La pell no oblida". Preciosa frase carregada de raó. La pell, quan ha estat un pergamí on escriuer amb carícies, quan ha estat un port on refugiar-se, quan ha estat un camp de batalla amorosa sense límit, té molta memòria, i els records poden connectar amb sensacions meravelloses del passat, donar-nos, no només plaer, sinó força i confiança.
    I és que la màgia existeix, de vegades.

    ResponElimina
  2. "La pell no oblida" Em quedo amb aquesta frase, ho diu tot!! Aaaiiss .... ^^

    ResponElimina
  3. Crec que tots tenim la pell impregnada de sensacions, Per això m'heu entès tant bé.

    ResponElimina