dijous, 11 d’agost de 2011

Error

Aquest relat el penjo amb permís de l'autor, jo només he fet de correctora. Gràcies Pijoaparte

Ara fa uns pocs anys jo treballaba en un banc en un petit poble de l'emporda. l'oficina no era gran en total hi treballavem 5 persones, el jefe, el sots-cap (interventor) una companya, el caixer i jo.

Un dia com avui, a mitjans d'agost, cap al migdia, ens compareix una noia espectacular: alta, com 1,75 no mes de 60 kg, sabates de talo (d'aquells que ja venen amb paracaigudes) mitges negres amb costura, miniminifaldilla vermella, una blusa negre oberta fins gairebe el melic amb mes forats que tela i uns sostenidors que ensenyaban mes que tapaban.
Quan encara no havia quasibé tancat la boca de la impresió me posa els pits sobre el taulell i me demana el canvi de la lliura esterlina, el trec de la maquina i sense mirar-la gaire l'hi dono i segueixo amb la meva tasca.

No va trigar gaire el jefe en sortir de la seva gàbia, els ulls li feien pampallugues i es va col.locar al meu costat per tal de veure-la més d’aprop. Em preguntava no sé què de les divises mentre la repassava descaradament i augmentava la presió a la seva bragueta.

Pocs minuts després de contornejar-se descaradament per la oficina, i fer babejar a més d’un, s’acosta a mi i me demana si acceptem traveller's xecs, li dic k si, m'en omple dos i m'els entrega fent que la seva mà acaricii la meva de una manera jo diria que molt voluntària. Jo comprobo si estan ben estessos, controlo la firma i les dades amb el passaport, i quan m’aixeco per anar a buscar els diners corresponents i entregar-los-hi el meu jefe em diu que si no m’importa ja li entregarà ell. La seva conversa entre ells s’allarga una mica i la noia dona les gracies, i surt. Mentre ho fa mou el cul de forma descarada, l'espectacle del  "dos d'oros" ben sacsejat. i, a mesura que el sacsejaba el jefe s'anaba enfilant. Pocs minuts desprès amb un somriure de guanyador ens diu que surt a esmorzar i que potser trigarà una mica. Mirem a fora, i la clienta l’espera a la cantonada en una postura molt suggerent.

La meva companya pregunta: com collons has pogut estar tan impasible amb un tall de dona aixi al davant?
Me la miro i l'hi dic:
- Regla numero 1: qui fa el canvi no mira!
- Regla numero 2: Si una tia es massa maca per ser veritat, posiblement no ho sigui, jo no me solo fiar d'una nena que calça el 10 de guants, i porta un 44 al peu, segurament que, sota la faldilla, portará un manec mes gran k el meu!

Al cap de dues hores va arribar el dire de molt mala lluna, jo i la meva companya ens vem mirar i recordant la meva teoria encara riem ara.

Jo i la companya vem compartir un sopar ben agradable als pocs dies. L’espectacularitat s’una dona no sempre es veu a primera vista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada